Autor de l’article: Dr. Miquel Carreras Coma. Farmacèutic.
Abans que el darrer llibre de Yuval Noah Harari (YNH), “21 lliçons per al segle XXI” (Edicions 62) em condicioni, voldria fer uns comentaris que em varen sorgir en llegir l’anterior, “Homo Deus”, després de l’impacte que em va produir el primer, “Sapiens. Una breu història de la humanitat”, ambdós publicats per la mateixa editorial.
En “Homo Deus”, segons YNH durant aquest segle XXI l’Homo sapiens pot aconseguir tres objectius bàsics: la immortalitat, la eterna felicitat i la Deïtat, en el sentit del màxim coneixement.
La veritat es que ho lliga molt bé i, repetides vegades, deixa clar que no són prediccions de futur sinó possibilitats reals a la vista del que està passant actualment.
La virtut més gran dels llibres de YNH es que, si vols, et fan pensar en base a coneixements científics i/o filosòfics o històrics. Heus aquí alguns dels comentaris que se m’han acudit tot just ara que acabo de llegir el llibre. Probablement una segona o tercera lectures em ferien pensar altres coses, no diferents però complementàries.
1.- La Immortalitat: No es cap novetat que la humanitat ha lluitat sempre contra la mortalitat, principalment lluitant enfront de les diferents epidèmies que l’han anat afectant, especialment quan les víctimes eren properes físicament o emocional al poder executiu. Només cal recordar les plagues d’Egipte, que el Faraó només es va prendre seriosament quan van afectar el seu primogènit, i tant me fa que la Bíblia no es pugui considerar un llibre d’història, al cap i a la fi explica les històries d’un poble tal com les trameteren oralment fins que aproximadament l’any 1000 aC es varen començar a escriure. Al cap i a la fi explica el tarannà de l’època. De tota manera, si ens en anem 3.000 anys més tard, hauríem d’enrogir de vergonya amb el paper que com a societat vàrem fer en el cas de la sida. Fins que no va afectar en Rock Hudson era una malaltia que afectava a “mariques, prostitutes i, en el millor dels casos, negres africans que tenien relacions sexuals amb les primeres mones que es trobaven a la selva”. Com que totes tres activitats eren mal vistes, no tan sols des d’un punt de vista religiós, sinó també socialment, la societat se’n despreocupà. De fet SIDA (Síndrome d’immunodeficiència adquirida) no va ser el primer nom que se li va donar, ja que anteriorment se li havia dit, fins i tot, GRID (Gay-related immune deficiency).
Sort que l’any 1984, dos investigadors francesos de l’Institut Pasteur de Paris, Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier, van aïllar el virus de la SIDA i el varen purificar. Robert Gallo, als USA, els en va demanar una mostra i, avançant-se als francesos, va donar la noticia de que havia aïllat el virus i trobat anticossos per combatre’l. La qual cosa, està clar que llavors era falsa, vista la mortaldat que encara està causant als països subdesenvolupats. Però això son figues d’un altre paner per al tema que ens ocupa. El que volia dir és que persones individuals, estimulades per raons que Deu me’n lliuri de jutjar, es varen posar a treballar per investigar una malaltia nova que amenaçava la societat occidental, de la mateixa manera que ho han fet amb l’Ebola quan s’ha entrevist la possibilitat que afectés els països occidentals. I això no vol dir que no hi hagi nombroses excepcions que estan fent el mateix per malalties minoritàries o circumscrites a països pobres, d’una manera absolutament desinteressada, és una de les cares bones de la societat en la qual ens ha tocat viure.
Per altra banda, és evident que, de moment, ens en sortim força bé, en la lluita contra les malalties, tot i que jo no soc tan optimista i penso que Homo sapiens desapareixerà, si no totalment, en gran mesura, a causa d’una infecció hospitalària multiresistent als antibiòtics actuals. Però el que és evident és que la medicina, des dels anys 80, està evolucionant de la medicina curativa a la preventiva i regenerativa, i això inclou la prevenció de l’envelliment i la regeneració de teixits malalts o defectuosos per substituir-los per teixits sans. Això que fins ara sembla un pas més en la curació de malalties, específiques o degeneratives associades a l’envelliment, obre la porta a una pregunta d’ordre moral: què m’impedeix utilitzar les mateixes tècniques genètiques i regeneratives per aconseguir individus més sans, més forts i quasi immortals? Òbviament, no tothom podria accedir-hi, per tant hi hauria una selecció de superhomes/dones que, d’entrada, haurien de ser rics. És moralment acceptable? I si tu poguessis ser-ne un, tampoc ho seria? I aquesta decisió en mans de qui està? De Donald Trump? (que segur que en podria ser uns dels beneficiaris?). Potser aquesta sigui la immoral porta que ens dugui a un salt evolutiu artificial però, al cap i a la fi, real, que acabi definitivament amb la preponderància de Homo sapiens.
2.- L’eterna felicitat. És un altre dels somnis d’aquesta civilització del segle XXI. Fins fa no massa anys solíem sentir als nostres avis dir allò de que “la vida és així”, amb un conformisme que, ben entès, portava una gran dosi de felicitat, però que, agafat en un sentit equivocat, duia, o podria dur, a una frustració constant per no poder aconseguir els objectius primaris que hom podia desitjar, fossin objectivament realitzables o no. I aquesta va ser la causa de grans migracions, com les que ara ens arriben de països subdesenvolupats on encara predomina aquest tipus de filosofia de vida.
En l’actualitat, la societat occidental viu, en general, en el somni de la felicitat comprable. Dit d’una altra manera, es parteix de la premissa que per ser feliç has de “tenir”, i aquest “tenir” abasta des del concepte econòmic fins al poder social o polític a l’escala que sigui. La qual cosa ens ha portat a la situació actual en la qual tants casos amb poder econòmic i/o polític o social són capaços de fer les més grans immoralitats per augmentar-lo o, tan sols, mantenir-lo. Mentrestant, i per la mateixa raó, els estudis universitaris que volen aprofundir en el coneixement humanista, històric o ètico-filosòfic estan en perill d’extinció.
La gran trampa d’aquesta obsessió és que és mentida. No és feliç qui més té, sinó qui més aprecia el que té, sigui molt o poc, sobretot si l’ha guanyat gràcies a l’esforç de cada dia. Per tant, aquesta gran mentida, porta a diverses situacions, des d’aquells que es pensen que tot es pot aconseguir amb una facilitat inusitada perquè de petits i joves se’ls hi ha donat tot, fins a la gran demanda d’antidepressius fonamentada en la frustració generada en descobrir que la realitat no sempre coincideix amb el somni desitjat. I tot això amanit amb una manca de cultura de l’esforç per mantenir la dignitat personal.
3.- La Deïtat. Com deia al principi, Yuval Noah Harari parla de deïtat en el sentit del màxim coneixement. No en va, tot i haver-se format a Oxford, les arrels semítiques del seu origen jueu no poden deixar de fluir en el seu pensament. Si Jahvé, el tot poderós, ho és en tant que ho sap tot, passat, present i futur, en augmentar el coneixement humà, sobretot en l’àmbit científic, ens aproximem a Déu fins al punt que qui arribi a dominar aquest coneixement en la seva presumpta totalitat pot arribar a creure’s déu. La trampa, novament, d’aquesta creença, és que el coneixement és fraccionat. L’exemple actual més evident és l’anomenat sistema “Block-chain” en el qual ningú pot prendre una decisió unilateralment perquè el coneixement està tan fraccionat que és impossible i ningú pot tenir-lo tot, tot això per evitar-ne la manipulació. Aquest és el sistema que fa servir per exemple el sistema de Bitcoins. Per tant, en aquest sentit, la deïtat la constituiria el coneixement compartit de tota la humanitat, la qual cosa, des del meu punt de vista, està limitada pels dos factors anteriors: en no ser eterns, o ni tant sols homogèniament amb les mateixes possibilitats de viure dignament molts anys, hi ha d’haver necessàriament un recanvi generacional en el qual es perden ineludiblement coneixements i se n’adquireixen de nous i diferents, tot sovint inabastables a les persones de més edat, la qual cosa fa impossible la universalitat del coneixement humà.
Per altra banda, la impossibilitat de l’eterna felicitat portarà, sens dubte, a la frustració per la manca de coneixement, pels objectius als que no tenim abast, o per la finitud del coneixement individual, com a eina de creixement personal. I, a la inversa, la constatació de la impossibilitat de ser “déus” portarà a la frustració individual i conjunta, i conseqüentment a la manca de felicitat, ja no dic eterna, sinó fins i tot dins un temps acotat.
Per acabar, tot això em recorda massa a la llegenda de la Torre de Babel, que un i un altre cop es repeteix. Quan un imperi o civilització arriba al seu màxim exponent sempre intenta imposar els seus criteris a la resta per construir una torre encara més alta i, llavors, comença el seu declivi perquè el que aconsegueix és que els seus oponents s’uneixin en contra seva. Al cap i a la fi, el que la història demostra és que la humanitat, en general, és incapaç de pensar en el seu futur com a un ens únic, i que només es preocupa del seu poder a curt termini sense ni pensar, tan sols, en el futur dels seus néts, que ves a saber si seran justament sapiens.
CITACIÓ RECOMANADA
Carreras Coma, M. (2019) – “Comentaris al respecte de ˈHomo Deusˈ de Yuval Noah Harari”. E-Col·laboracions núm. 1. Blog de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia [en línia]. Disponible a https://schf.cat/comentaris-al-respecte-de-homo-deus-de-yuval-noah-harari